L’obnubilació per l’escultura ha marcat el finals dels ans 80, una escultura. però, amb peces monumentals, de vegades mixed-media, i intrigants. Es tracta d’espectacle i de despeses. Tant de bo quan s’hi arriba!, i normalment és massa tard per queixar-se dels errors que sorgeixen a les cruilles. La moda pertanv de manera natural a la demanda pública i al risc mínim pel que fa a la qualitat final, mentre que la publicitat hi és per ella mateixa.
Resulta dificil no destacar la força de les obres que sense fer gaire soroll en defugen de la norma general. Ghislaine Vappereau exposa des de fa nou anys i la seva evolució és clara, la qual cosa no sigrifica que sigui premeditada. El seu trebali és arriscat i fort; es situa entre l’humor i la revolta, entre la paradoxa i la resolució dels contraris. Davant la seva obra, sentim el desconcert dels sentits, les allusions inquietants sobre el cos humà, absent i si més no aquí.
De les escultures arriba al baix-relleu. Són formes aplicades a la paret, violenta o perversament. Estan realitzats amb material recuperats que voquen sempre el seu lloc d’orgen: la cuina. L’humor de les referències i l’ús delaten immediatament aquesta evidência. El desplaçament és continuat entre una forma i una estructura, un objecte i una image, una funció i una illusió.
Per a la representació de l’espai i de la llum, del temps i de l’home hi ha el pretext del mobiliari. És aquest un treball que cal seguir, que hauria de desbordar la intuició per a una nova parodia de la raó desraonant.
Amb el temps, les nombroses ocasions de contemplar el treball d’un mateix artista o d’una mateixa tendència fan que la receptivitar de l’espectador evolucioni: del desinterès a la incomprensió, després al desig de saber.
Catherine Grout (París)